Crítica de Inma Barba y Miquel Gascón, Voltar i voltar per les Arts Escèniques
És divendres i ens encaminem al Mercat de les Flors per veure una nova proposta del Festival Grec, l’espectacle organitzat per la Companyia Eva Yerbabuena e Hisashi Itoh per a 2 ballarins i 7 músics, CUENTOS DE AZUCAR.
Un espectacle que uneix els cants populars de l’illa d’Amami, al Japó, amb les coreografies de la “bailaora” granadina. A escena sis artistes espanyols, dos japonesos i un hispanojapones, ells amb un equip tècnic multidisciplinari i la col·laboració del coreògraf Mario Bermudez (Marcat Dance), han desenvolupat el projecte a través de diferents residències artístiques.
Eva Yerbabuena ha comptat amb la col.laboració de la cantant japonesa Anna Sato i del músic i compositor Kaoru Watanabe. La direcció musical a càrrec de Paco Jarana (guitarra) i amb Alfredo Tejada i Miguel Ortega, al cant flamenc. Antonio Coronel a la bateria, Rafael Heredia a la percussió i al ball Fernando Jimenez.
Cuentos de azúcar és un viatge escènic, a través d’onze temes que utilitza el cant, la música i el ball per introduir-nos en les tradicions musicals de l’illa d’Amani, establint un diàleg entre cultures, i tal com diu la mateixa bailaora: “Unir-nos en visions diferents ens acosta a l’essència de la vida. Existeixen moltes formes d’expressió, però solament un batec universal“.
La cantant japonesa Anna Sato és qui va introduir Eva Yerbabuena en la cultura pròpia de les illes Amami, al sud del Japó, i l’ha ajudat a crear l’espectacle on les dues cultures es connecten a través de la percussió “El repte més difícil ha sigut mantenir la visceralitat del flamenc i unir-la amb l’espiritualitat de la música d’Amami“.
Anna Sato és una de les artistes que millor representen la nova generació d’intèrprets de les Amami i vol donar a conèixer a occident els “shima uta”, llegat musical de les illes que tot i formar part del Japó, conserven un dialecte i una cultura pròpies. Ella ja havia col·laborat amb coreògrafs de tant de prestigi com Sidi Larbi Cherkaoui.
Eva Yerbabuena (1970), Eva María Garrido, va néixer a Frankfurt on els seus pares havien emigrat, i amb només 17 dies va ser portada a Ogíjares a la província de Granada on viu i creix amb els seus avis paterns, fins als vuit anys quan els seus pares tornen a Espanya. Amb 28 anys crea la seva pròpia companyia i ha protagonitzat una carrera meteòrica que l’ha convertit en una de les bailaoras i coreògrafes flamenques més renovadores i interessants. Dels diferents espectacles que ha realitzat nosaltres recordem especialment AY!, que vam veure en 2014 en aquest mateix espai.
Cuentos de azúcar és un espectacle amb una magnífica posada en escena, molt ben estructurada i amb un vestuari de López de Santos realment enlluernador. Les teles utilitzades en el vestuari de l’Eva han estat expressament tintades i pintades per María Calderon. Un gran sol (el sol naixent del Japó ?), il·lumina l’escena i un cercle delimitat amb unes peces metàl·liques també amb forma de cercle, recorda l’illa japonesa d’Amami.
Anecdòtic recordar que fins fa un parell d’anys Eva Yerbabuena fugia dels cercles, era una forma que havia rebutjat artísticament. La seva estada a l’illa d’Amami la va fascinar, i en tornar s’havia reconciliat amb aquesta figura geomètrica “….els cercles eren presents arreu…” i durant més d’una hora balla dins d’un cercle.
El títol de l’espectacle deriva justament de les històries que expliquen les cançons, les llegendes que contenen i que els habitants de l’illa es dediquen al cultiu de canyes de sucre, a l’arròs i a la tela per elaborar quimonos. A l’illa, a les cases, li oferien sucre i te.
Una proposta que ens ha agradat molt, moltíssim … on hem descobert la bellesa de les cançons que interpreta Anna Sato, els balls de l’Eva i de Fernando Jimènez, i la música que de manera “genialment” natural integra les dues cultures.
Cultura, la japonesa, per nosaltres encara força desconeguda, però que per sort, l’Imma i jo coneixerem ben aviat, in situ.
Transcrivim les paraules que la bailaora fa constar en el programa de mà:
“Els instruments i les harmonies de la música tradicional d’Amami evoquen textures sonores llunyanes a les del flamenc i l’estil sentenciós, epigramàtic fins i tot, de gran part de les lletres del flamenc, divergeix del matís poètic-narratiu dels contes orientals. Però això no importa perquè dels diferents matisos i textures neix l’espiritualitat, perquè l’espiritualitat ens fas més feliços, i, sobretot, perquè la felicitat és solament una en milions de desitjos i éssers diferents“.
Pell de gallina !!!
